Temps de Teletubbies

Una abraçada! Font: www.fotolog.com 

Els dies abans de Nadal dona gust anar pel carrer. Especialment a l'hora que acaben els dinars o els horaris de treball. És difícil no passar per algun indret on et trobes homes i dones, homes i homes, dones i dones, donant-se abraçades. Famílies, amics, coneguts i saludats repeteixen aquests dies el mateix ritual.

Aquest any em venien al cap una imatge i un pensament. La imatge era la dels telettubies, sempre disposats a donar una abraçada. El pensament era en forma de pregunta: per què hem d'esperar a dates assenyalades per a mostrar el nostre afecte? Per què esperar per expressar els nostres bons desitjos als demés?

Arriba el final d'un any, el 2014, i el meu desig a punt d'iniciar el 2015 és que siguem capaços d'expressar la nostra amabilitat, la nostra bondat, el nostre amor en qualsevol moment del dia, de la setmana, del mes o de l'any.

Que el nou any us porti felicitat i us allunyi del sofriment. Que el visqueu amb alegria i amb equanimitat.

"Només hi ha dos dies a l'any en què no es pot fer res: L'ún es diu ahir i l'altre demà. Per això avui és el dia ideal per estimar, créixer, fer i, especialment, per a viure" (SS XIV Dalai Lama)

El jardí interior

Ahir, remenant per una prestatgeria de casa, vaig retrobar-me amb un antic i estimat llibre de joventut. Allà estaven els "Cien poemas" del savi Kabir.

Em van acompanyar força temps i els seus versos han ressonat sempre per dins. Ahir, remenant per una prestatgeria, humil darrera una primera fila de llibres potser més moderns, m'he retrobat amb els versos de Kabir.

Només obrir el petit llibre i de manera talment instintiva, les mans van cercar ràpidament un dels meus versos preferits. I el ulls van començar els seus moviments laterals per escanejar l'ànima d'aquelles línies:

No vayas en pos del jardín florido;

oh mi amigo, no vayas en pos de él;

en tu cuerpo florece el más glorioso de los jardines.

Toma tu asiento sobre el loto de mil pétalos

y de ahí contempla la Belleza infinita.

(Kabir, Índia, s.XV)

El príncep que va aprendre a escoltar

Una profunda paràbola pels moments actuals. 

Un savi consell per aquells que han de governar.

Aquesta és la historia d’un jove príncep a qui el seu pare havia enviat a estudiar amb un gran Mestre per tal que es convertís en un bon governant.

La primera tasca que el Mestre li va encarregar va estar la de passar un any tot sol al bosc. Quan el príncep va tornar del seu retir, el mestre li va demanar que descrivís el que havia escoltat i el jove respongué: 

“Vaig sentir el cant dels cucuts, el so de les fulles, 

l’aleteig dels colibrís, el grinyol dels grills, 

la bufada de l’herba, el brunzit de les abelles, 

i el murmuri i el crit del vent”.

Quan el príncep va acabar de parlar, el Mestre li aconsellà que tornés al bosc i estigués atent a altres sons que pogués percebre. Així que el jove príncep va tornar a l’arbreda i allà va restar durant força dies amb les seves nits, preguntant-se a què es referia el Mestre. 

Un matí però va començar a detectar tènues sons que mai havia percebut. Ja de tornada, el príncep va comunicar al Mestre: 

“Quan vaig parar més atenció, vaig escoltar allò mai escoltat: 

el so de les flors quan s’obren, el so del sol escalfant la terra 

i el so de l’herba libant la rosada matinal”.

El Mestre va assentir. “Escoltar allò mai escoltat és una disciplina necessària per esdevenir un bon governant”, va assegurar el Mestre. 

Només quan aprèn a prestar atenció als cors de les persones, a escoltar els sentiments que no comuniquen amb la paraula, els dolors sense expressar i les queixes no parlades, el governant podrà albergar l’esperança d’inspirar al poble, comprendre si alguna cosa no està bé i satisfer les veritables necessitats dels ciutadans.

[Extret i adaptat de l’article de Cham Kim, W., i  Maugborgne, R.A. “Parábolas de liderazgo” a Harvard Business Review http://hbr.org/1992/07/parables-of-leadership/ar/1

Sons, sorolls i melodies

Avui mentre passejava  per l'Horta de la Vila, a Martorell, ha estat interessant observar com, en un moment donat i com si fos en estèreo, escoltava per l’esquerra els sons⁽¹⁾ dels vehicles rodant pels asfalt de l'autovia i, per la dreta, les cigales aparentment monocords, els ocells esvalotats mentre aclaria i un gall que insistia en l'arribada del nou dia.

Aquestes caminades matinals són una increïble oportunitat per a fer-ho a consciència. Per caminar amb consciència plena. I heus aquí que m’he adonat de la tendència de la ment per a, ràpidament, etiquetar els sons segons els nostres esquemes així com el seus orígens i provinences.

Els que provenen dels cotxes com a "molestos, desagradables, no integrats a l'entorn,.." mentre que el llenguatge animal rep tots els beneplàcits: “agradable, natural, integrat, melodiós, sensible,....”

El problema sorgeix quan aquesta etiqueta fa que ja no pugui gaudir de l’experiència de la caminada. Quan la lletania del "si no fos per..." segresta la meva atenció i amb ella la possibilitat de caminar gaudint del que m’ofereixen els sentits però sense enganxar-m’hi i fer-hi dependre el resultat. Caminant amb una observació tranquil.la, sense judicis ni prejudicis.

Llavors m’he adonat clarament que els sons són això - impressions i sensacions produïdes per la nostra oïda a partir de vibracions i les seves ones – simplement sons. Sense adjectius ni condiments. I he gaudit d’una caminada on no faltava ni sobrava res i tot formava part de la vivència. 

(1) "Una impressió  produïda en l’òrgan de l’oïda per les vibracions elàstiques d’un cos que es propaguen en tots els medis materials en forma d’ones. Sensació produïda en l’òrgan de l’oïda deguda a impulsions que ocorren regularment. http://dlc.iec.cat/ 

(2) Definición de ruido. Interferencias o señales no deseadas que existen en señales de audio, video, etc. m. Sonido confuso e inarticulado más o menos fuerte. http://www.definicion.org/ruido

Els Jardins Manel Caballero i el procés sobiranista

Jardins dedicats a Manel Caballero (1959-2010)
Regidor de l'Ajuntament de Martorell

Aquest matí fent una caminada he passat pels Jardins del Manel. M'he aturat uns instants per recordar-lo i rellegir la frase de l'estela. 

El passat 4 de juliol va fer quatre anys que ens va deixar. Com passa el temps... Recordo el dia del multitudinari adéu a l'església de Santa Maria de Martorell quan en Xavier Fonollosa, aleshores Regidor d'Urbanisme, va pronunciar unes sentides paraules fent referència a un fragment d'una frase de l'actual Dalai Lama, que en Manel tenia penjada a casa seva: 

"...no us rendiu mai; passi el que passi. No us rendiu. Expandiu el vostre cor. Al vostre país es gasta massa en energia per desenvolupar la ment i no el cor. Desenvolupeu el vostre cor. Sigueu compassius; no només amb els vostres amics, sinó amb tothom. Sigueu compassius. Treballeu per la pau, dins el vostre cor i en el món. Treballeu per la pau. I, de nou, us dic: no abandoneu mai, succeeixi el que succeeixi; no importa el que passi al vostre voltant. No us rendiu"(*) 

La frase completa l'acompanya avui a l'estela del seu Jardí. Al rellegir-la avui, en el context del moment històric que viu el país, he pensat que és més actual que mai i he agraït al Manel, estigui on estigui, que ens l'hagi deixat de record i recordatori. Gràcies Manel!


(*) Veure notícia a http://www.regio7.cat/baix-llobregat/2010/07/11/regidor-martorell-manel-caballero-rep-multitudinari-adeu/93385.html