ÉLAN VITAL

A cada instant tenim meravellosa oportunitat d'obrir-nos a a l'experiència de la vida. L'aire entrant, l'aire sortint. Bressolant el cos i l'esperit amb cada inspiració i exhalació. Acaronant el present amb el respir.

¿Te has planteado para qué vives?

Aquesta és la contundent pregunta que el Professor Ferran Salmurri fa a les persones que s'acosten a la seva consulta. I diu: "¡Si vieras las caras de la gente...! La gran mayoría no se lo ha planteado jamás". 

Aquest és un dels paràgrafs de l'entrevista que li ha fet Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia d'ahir. Lectura recomanada amb algunes "perles" més en forma de consells per a viure d'una manera més conscient i plena.

Empatia o competència animal?

El títol del vídeo diu que l'ós salva el corb de morir ofegat. La lectura però dels comentaris que hi ha al mateix youtube m'han donat que pensar.

N'hi ha un què és ben interessant. En "futsalado" diu:

"Lamento destruir su bonito momento de imaginación pero en el minuto 0:44 el cuervo lo pica y el oso se saca de onda y es por eso que no se lo come, porque naturalmente el oso lo saco para comérselo, no para salvarlo y no tiene nada de malo, pero cuando le pica la nariz el cuervo el oso cómo prefiere comer la fruta al ser un animal en cautiverio, NO tiene de costumbre la caza." (sic)

Què en penseu? El salva o el treu per a menjar-se'l?

Compartint l'agraïment

Comparteixo la nova entrada al Bloc d'OME espais sobre la gratitud.
5 propostes per viure una vida conscient i plena.
Enllaç: Bloc OME espais

Temps de Teletubbies

Una abraçada! Font: www.fotolog.com 

Els dies abans de Nadal dona gust anar pel carrer. Especialment a l'hora que acaben els dinars o els horaris de treball. És difícil no passar per algun indret on et trobes homes i dones, homes i homes, dones i dones, donant-se abraçades. Famílies, amics, coneguts i saludats repeteixen aquests dies el mateix ritual.

Aquest any em venien al cap una imatge i un pensament. La imatge era la dels telettubies, sempre disposats a donar una abraçada. El pensament era en forma de pregunta: per què hem d'esperar a dates assenyalades per a mostrar el nostre afecte? Per què esperar per expressar els nostres bons desitjos als demés?

Arriba el final d'un any, el 2014, i el meu desig a punt d'iniciar el 2015 és que siguem capaços d'expressar la nostra amabilitat, la nostra bondat, el nostre amor en qualsevol moment del dia, de la setmana, del mes o de l'any.

Que el nou any us porti felicitat i us allunyi del sofriment. Que el visqueu amb alegria i amb equanimitat.

"Només hi ha dos dies a l'any en què no es pot fer res: L'ún es diu ahir i l'altre demà. Per això avui és el dia ideal per estimar, créixer, fer i, especialment, per a viure" (SS XIV Dalai Lama)

El jardí interior

Ahir, remenant per una prestatgeria de casa, vaig retrobar-me amb un antic i estimat llibre de joventut. Allà estaven els "Cien poemas" del savi Kabir.

Em van acompanyar força temps i els seus versos han ressonat sempre per dins. Ahir, remenant per una prestatgeria, humil darrera una primera fila de llibres potser més moderns, m'he retrobat amb els versos de Kabir.

Només obrir el petit llibre i de manera talment instintiva, les mans van cercar ràpidament un dels meus versos preferits. I el ulls van començar els seus moviments laterals per escanejar l'ànima d'aquelles línies:

No vayas en pos del jardín florido;

oh mi amigo, no vayas en pos de él;

en tu cuerpo florece el más glorioso de los jardines.

Toma tu asiento sobre el loto de mil pétalos

y de ahí contempla la Belleza infinita.

(Kabir, Índia, s.XV)

El príncep que va aprendre a escoltar

Una profunda paràbola pels moments actuals. 

Un savi consell per aquells que han de governar.

Aquesta és la historia d’un jove príncep a qui el seu pare havia enviat a estudiar amb un gran Mestre per tal que es convertís en un bon governant.

La primera tasca que el Mestre li va encarregar va estar la de passar un any tot sol al bosc. Quan el príncep va tornar del seu retir, el mestre li va demanar que descrivís el que havia escoltat i el jove respongué: 

“Vaig sentir el cant dels cucuts, el so de les fulles, 

l’aleteig dels colibrís, el grinyol dels grills, 

la bufada de l’herba, el brunzit de les abelles, 

i el murmuri i el crit del vent”.

Quan el príncep va acabar de parlar, el Mestre li aconsellà que tornés al bosc i estigués atent a altres sons que pogués percebre. Així que el jove príncep va tornar a l’arbreda i allà va restar durant força dies amb les seves nits, preguntant-se a què es referia el Mestre. 

Un matí però va començar a detectar tènues sons que mai havia percebut. Ja de tornada, el príncep va comunicar al Mestre: 

“Quan vaig parar més atenció, vaig escoltar allò mai escoltat: 

el so de les flors quan s’obren, el so del sol escalfant la terra 

i el so de l’herba libant la rosada matinal”.

El Mestre va assentir. “Escoltar allò mai escoltat és una disciplina necessària per esdevenir un bon governant”, va assegurar el Mestre. 

Només quan aprèn a prestar atenció als cors de les persones, a escoltar els sentiments que no comuniquen amb la paraula, els dolors sense expressar i les queixes no parlades, el governant podrà albergar l’esperança d’inspirar al poble, comprendre si alguna cosa no està bé i satisfer les veritables necessitats dels ciutadans.

[Extret i adaptat de l’article de Cham Kim, W., i  Maugborgne, R.A. “Parábolas de liderazgo” a Harvard Business Review http://hbr.org/1992/07/parables-of-leadership/ar/1